Yôrô no Taki

La llegenda de la famosa cascada de Yôrô (la del meu poble) explicada en dibuixos animats!
(L’he subtitulat en català!)

Per activar els subtítols feu click al botonet en forma de triangle del costat del volum i seleccioneu CC.

La cascada de Yôrô

さようなら、古里 (Sayônara, Furusato)

Doncs ja hem deixat Yôrô, el poble de la meva infància (“furusato”) enrere, i ara ja som a l’hotel de l’aeroport preparats per sortir cap a París demà al matí. Això vol dir que aquest és l’últim post que faig amb la categoria de Japan2007, ja que quan hi torni a anar ja no serà 2007! La qüestió és que havia d’acomiadar la categoria d’una manera maca, i serà parlant una mica del meu poble, Yôrô.

És un poble d’uns 30.000 habitants, relativament pocs per ser un poble del Japó, i nosaltres vivim una mica a les afores de la població. El poble és famós per una cascada l’aigua de la qual, segons diu la llegenda, és curativa. També és famós pel Yôrô Koen, el parc, on un arquitecte famós, de qui no recordo el nom, va fer una obra arquitectònica anomenada Tenmeihantenchi, una mena de parc on el sostre és el terra i el terra és el sostre, una cosa molt estranya…

La qüestió és que des que era molt petit que cada any o cada dos anys hi vaig, allà hi tinc part important de la família, i sempre que hi vaig i hi camino, les olors, els colors i els sons em fan venir al cap un munt de records de quan era petit, perquè anar al poble del japó m’ha quedat molt marcat, i és el que més recordo de quan era petit. La olor del tatami, el color de les plantes que hi ha al voltant del camí cap a casa…

Però una de les coses que em fa recordar més el poble, és la música que des de sempre ha sonat i sona a les 5 de la tarda des de les escoles, una melodia anomenada “Furusato“.

Adéu Yôrô i fins l’any que ve!

La cascada de Yôrô

Kinkakuji, Ryoanji, Nara!

Avui hem anat a veure el Kinkakuji que ahir no vam poder veure, i de pas hem visitat un jardí Zen del temple de Ryoanji. Després hem anat a Nara i hem jugat amb els bambis!

Fotos i bona nit!

El Hall de l’hotel

El temple Kyomizu, a veure qui hi troba la Berta!

El Kinkakuji (Temple d’Or)

Un cervol descansant a Nara

Jo fent fotos als bambis a la gatzoneta

En un pont que hi havia al parc de Nara

El Daimonji des de l’habitació

Kyoto

Feia dies que no escrivia, i és que no hem fet gaire coses suficientment interessants fins avui, que hem anat a Kyoto. Hem sortit de casa a les 9 del matí cap a l’estació de Gifu Hashima, i hem agafat el Shinkansen (Kodama), fins a Kyoto per uns 30euros (ouch + ouch perquè encara hem de tornar…) i a les 10:40 ja erem a Kyoto. Com que feia calor i volíem deixar les motxilles, hem passat per l’hotel per deixar-les. Concretament el Kyoto Princess Hotel. La nit d’avui ens costa 240euros. No, no és que ens hagi tocat la loteria ni molt menys, però és que som del club Mileage de JAL (Japan Airlines), i teníem 40.000yens, aproximadament el que ens costa la nit, en vals, i els havíem de gastar abans que caduquéssin (a finals d’any). Així que aprofitant que era avui era el Daimonji, el dia en que s’encenen unes lletres de foc a les muntanyes per guiar els morts en la seva tornada al cel, vam decidir venir avui. Vam mirar per internet si es podia reservar pel dia 16… i malauradament semblava que fins al dia 17 no hi havia res, precisament perquè són les dates amb més demanda, i és la nit en què més ple està Kyoto. Afortunadament vam trucar, i vam dir que teníem els vals de JAL i que si hi havia lloc el dia 16, i ens van dir que sí! En un primer moment vaig pensar que era molt estrany que per internet estigués ple i per telèfon no, però avui ho he entès. Quan hem arribat a l’hotel després de visitar el temple Kyomizu, i després que ens tanquéssin la porta als nassos al Kinkakuji, hem fet el check-in i ens han acompanyat fins l’ascensor que ens duia a l’habitació. I llavors ha estat quan ens ha dit que anavem a una planta especial, i que per accedir-hi havíem de ficar la clau de l’habitació a l’ascensor abans de picar al pis més alt de l’hotel! Total que pel què he entès, és un pis que no omplen, i on van els “socis” de la companyia aèria, i que hem tingut una sort molt gran. Ara quan coincidim amb gent a l’ascensor i fem el tinglado de la clau, la gent ens mira raro!

Ja a l’habitació hem començat a cavil·lar sobre des d’on podríem veure millor els focs a les muntanyes, fins que hem obert la cortina i hem vist que des de l’habitació ja se’n veia una de muntanya! Així que hem decidit portar el sopar a l’habitació, i sopar mirant els focs.

La finestra amb la càmera del mòbil pràcticament no es veu la lletra sese foc…

 

Quan ja era de nit i amb el foc encès sí que es veu!

M’he deixat el lector de targetes, així que no puc posar fotos de qualitat de Kyoto… quan arribi al poble actualitzo amb fotos!

Demà al matí temple d’or que ens han tancat avui i cap a Nara a jugar amb els bambis!

Obon

D’aquí pocs dies serà Obon, els dies en què els morts tornen amb la família. Durant els dies posteriors i anteriors, es fan balls a les ciutats, el Bon Odori. Se celebra de nit, perquè és quan les ànimes dels avantpassats tornen a casa. Consisteix a una rotllana de gent fent un ball bastant simple, al voltant dels tambors, que estan en un lloc elevat. Depenent del pressupost del poble o ciutat, es posen persones tocant tambors, o una radio sonant, però sempre el mateix estil de música, i balls molt semblants.

A part de balls i festes, es resa i es va al cementiri a posar flors renovades i encendre espelmes. Bàsicament són uns dies per rendir homenatge als avantpassats, que serveix com a excusa perquè els japonesos tinguin 3 dies de vacances, durant els quals es reuneixen amb les respectives famílies.

Ahir va ser la nit del Bon Odori a Yôro, i vam anar a treure-hi el cap. Cervesa gratis, Kushikatsu (pinxo de carn) gratis, Okonomiyaki (li diuen pizza japonesa) gratis, i begudes diverses també de franc. I al final del ball, es fa un sorteig on et pot tocar paper alval, oli, salses i articles per la cuina diversos.

A diferència d’altres festes nocturnes que s’acostumen a fer a d’altres països, aquesta plega a les 9 o així… (almenys al meu poble)

 

Una part de la rotllana

 

Amb la llum natural es poden observar com els avantpassats també ballen 😉

Doncs res, espero que us hagi interessat molt!

Fins aviat!

Reflexió sobre la neteja de la ciutat…

Ahir hi vaig estar pensant, i és curiosa la manera de solucionar els problemes de brutícia a la ciutat als diferents països.

Problema: Hi ha brutícia als carrers de la ciutat, la gent tira les coses a terra, què podem fer?

Solució a BCN: Posem més papereres, una a cada pas de zebra i a cada banda del pas de zebra, fan lleig, fan pudor, donen feina però és igual, com més millor! I tot i això el terra estarà ple de brutícia, però almenys ho haurem intentat…

Solució a Tokyo: Doncs la veritat és que no ho he descobert encara, perquè no hi ha gairebé res de brutícia al carrer, però tampoc no hi ha cap paperera! Et compres una revista a una botiga, li treus l’embolcall, i te l’has de guardar a la butxaca, perquè segurament no el podràs tirar fins que arribis a casa!

Tenia ganes de fer un altre post de reflexió…

Metro de Tokyo

Ja hem tornat al poble!!! Vam arribar ahir a les 18.34 puntualment i ens van venir a buscar a l’estació. Demà és el bon odori, ball típic japonès a l’agost, en què la gent es vesteix tradicional i fa uns moviments cutres endavant i enrere. Ja faré un reportatge. I avui anem a dinar al riu. Com que no tinc gaire res a explicar, faig aquest post parlant del metro de Tokyo.

Abans d’aquesta setmana a Tokyo, pensava que el metro de Tokyo era el més embolicat del món. De tots els que he vist, és sens dubte el que més parades i línies te, amb l’afegit que hi ha línies de diferents companyies. Fins fa poc, a algunes parades, per fer transbord, havies de sortir de la línia, i pagar el viatge de l’altra companyia en una màquina diferent, la qual cosa es feia bastant pesada.

Suica Card

Tot això fins que, fa un temps, va sortir l’anomenada Suica Card. Al principi va ser una targeta que només funcionava a les línies de metro de JR (Japan Railways) però es veu que fa poc que han integrat totes les parades de metro, i ja funciona arreu de la ciutat, i fins i tot als autobusos.
És una targeta molt semblant a la Oyster Card de Londres, que la carregues i pots viatjar amb metro i bus només passant-la pel detector, amb la diferència que amb la Oyster Card tens viatges il·limitats, i en canvi la Suica Card es carrega amb diners, i es gasten igual que si anessis comprant els bitllets amb la màquina, és a dir que l’únic que fa és facilitar-te la feina de comprar el bitllet. A mesura que vas viatjant en metro vas acumulant punts, i et regalen viatges gratis i altres coses. També és diferent de la Oyster Card perquè amb la Suica, pots comprar begudes a les estacions de metro, i fins i tot pots pagar la compra a moltes botigues de Tokyo. El que es duu ara és la Suica integrada al telèfon mòbil, amb la qual cosa passes el mòbil pel detector al metro, o pel detector a la màquina de begudes, i no has ni de treure el moneder (si ets japonès el mòbil sempre el duus a la mà…)
Amb aquest sistema es respecta bastant més el medi ambient, ja que una targeta et dura tota la vida o fins que la perds o se’t trenca. De fet, fa 2 anys o així vaig llegir que volien fer això al metro de Barcelona, una mena de targeta recarregable, però em sembla que encara trigarà.

Subterrani

Una altra cosa del metro de Tokyo, és la facilitat amb què trobes el que busques. Està ple de cartells que t’indiquen cap a on has d’anar per a arribar a la línia que vols, o per sortir per la sortida que vols. De vegades hi ha passatges subterranis molt llargs o molt profunds, però en tot moment hi ha mapes, fins i tot en 3D que et permeten veure quin edificis tens a sobre en aquest moment, per saber si t’interessa sortir a fora.
També està molt bé que està ple de lavabos, i tots estan mínimament nets. Fins i tot el típic lavabo que desde fora el veus i si fos Barcelona saps que no hi podries entrar, aquí hi pots entrar tranquil·lament. A més de lavabos, en qualsevol moment si tens gana, vols comprar un llibre, o el sopar, a la majoria de parades hi ha botiguetes, i fins i tot centres comercials sencers.

Andana

Crida l’atenció també que a diferència de a Barcelona, aquí et diu a quina hora arribarà el metro, enlloc de quants minuts falten perquè arribi, amb la qual cosa si arriba tard, ho veus clarament, i quan hi puges, sents al conductor dient que sent molt el retard de X minuts (si és que n’hi ha, que no n’hi acostuma a haver).
A moltes andanes hi ha aigua fresca per omplir les ampolles, cosa que també és d’agrair.

Interior

A l’interior del vagó hi ha aire acondicionat, però tot i així no et cauen gotes al cap mentre estàs assegut. A les línies de JR, hi ha una pantalla sobre cada porta, amb un mapa de la línia, i un número a cada parada, que t’indica quants minuts falta per arribar a la parada.
A les zones amb seients reservats, et fan apagar el telèfon, i a la resta del metro mantenir-lo en silenci. A la gent quan la truquen acostuma a baixar del metro, tot i que això ja no se si és perquè no es pot parlar al metro, o perquè a la gent no li agrada que l’escoltin…

I aquí acaba el meu review del metro de Tokyo xD

Kawaguchiko

Al llac de Kawaguchiko amb el Mt. Fuji de fons

Tal i com vaig prometre la primera foto és amb el Mt. Fuji!!!
I encara sort que es veu, perquè pràcticament tot el dia a partir de les 11 del matí fins les 5 de la tarda està tapat per núvols! Un desastre! Però de tant en tant es deixa veure, i aprofitem per fondre les bateries de les càmeres fotografiant. Suposo que a la primavera té més encant, perquè està una mica més nevadet, però de totes formes te la seva gràcia veure un volcà tan immens!
A part de veure el Mt. Fuji, avui hem anat a fer una volta en barco pel llac de Kawaguchiko, i hem pujat amb el telefèric fins a una muntanya des d’on hem vist només la punteta del Mt. Fuji…
I ara mateix estic escrivint des d’una sala d’estar de l’hostal, on de tant en tant ve una rafagueta d’internet, i hem puc connectar a ves a saber quina xarxa…

Quan torni a ser al poble ja escriure algun post que m’ha quedat pendent sobre Tokyo!

Fins aviat!

Shibuya, Harajuku, Parc de Yoyogi

Últim dia sencer a Tokyo, i ens hem destruit els peus caminant per Shibuya i Harajuku! Són els barris on hi ha els joves i la gent rara, i hi ha botigues per joves. A shibuya hem fet un passeig, ens hem fet alguna foto amb el Hachiko, una estàtua d’un gos on molta gent queda amb els amics. Hem dinat allà al segon pis d’un restaurant d’hamburgueses i bistecs, ha estat una manera de fugir de la calor que feia al carrer. Avui he pensat seriosament que m’agafaria una insolació!

 

A Shibuya, a punt de morir d’una insolació

Com que ja haviem vist Shibuya, i feia molta calor, hem tornat al metro i hem anat cap a Harajuku, per passejar pel passeig de Takeshita, un carrer molt famós, ple de botiguetes de roba gòtica i normal. Hem entrat a comprar a una botiga de 3 plantes de productes a 105yens, i hem comprat algunes coses. I des d’allà caminant, hem anat a veure el santuari de Meiji Jingu, un lloc molt tranquil… Tot caminant i veient gent amb vestits gòtics i d’altres estils peculiars, hem entrat al parc del Yoyogi, on hem vist gent que feia de tot: Claqué, malabars, malabars amb allò de fer cocktails, freesbee, futbol, batminton, cant coral, tambors… quin parc més aprofitat!

 

Takeshita Doori, a Harajuku (un Mc24hores!)

 

A un pont al parc de Yoyogi

 

Noies vestides de forma peculiar

Ja era l’hora de sopar i tornar a casa, així que hem anat cap a l’estació de Harajuku per agafar la línia circular, tot passant pel pont on es reuneixen els personatges més “personatges” de Tokyo i es fan fotos amb turistes i entre ells, i hem anat cap a Shinjuku. Hem sopat a un restaurant i ja està!

Demà a les 13:10 agafem un bus cap a Kawaguchiko, i allà no se si tindré internet, així que m’acomiado temporalment! Quan tingui internet, la primera foto que posi serà del Mt. Fuji!

Palau Imperial, Roppongi Hills

Només dos llocs, però ha valgut la pena allargar-se!

El matí l’hem passat tot al palau imperial i als jardins dels voltants, el nijuubasshi i també el Nippon Budokan, on estaven fent un campionat de Karate! La calor que feia era bastant insuportable!

 

Nijuubashi i Palau Imperial de fons

Sense haver dinat i a les dues o així, hem anat cap a Roppongi, i allà hem comprat un plàtan i uns sandwitchs a un 24 hores. I caminant cap al complex cultural i d’oci que hi ha a roppongi, hem dinat.

Ens ha costat bastant trobar el que buscàvem, el Tokyo City View, un mirador que hi ha a un edifici molt alt, però al final l’hem trobat! 1000yens l’entrada, però a valgut la pena, perquè ens hi hem estat bastanta estona!

Paisatge de quan hi hem pujat (les 15.30h)

 

Paisatge de quan n’hem baixat (19.30h)

Així que hem vist el paisatge de dia i de nit, i a sobre hem vist com s’anaven encenent els llums de la ciutat!

Quan hem baixat hi havia molt més ambient que quan hem pujat, però hem tornat cap a l’hotel passant per un 24h per comprar el sopar, i ara acabem de sopar!

 

Tornant amb el metro (Línia Hibiya)

Detallaria més el matí, però estic molt cansat!