Aranyes en acció!

Ahir vam anar a pescar al riu del poble, però diguem-ne que pescar no es pescava gaire, així que vam jugar una mica amb les aranyes que hi havia a la vora. Els hi donavem de menjar insectes i fins i tot una granota (que més tard vam rescatar), i també els hi donàvem coses incomestibles per comprovar com les treuen de la tela. Tot un espectacle que vaig gravar, i que després de muntar el vídeo dura uns 6 minuts. Val la pena veure sobretot el final, quan l’aranya es guarda una granota per menjar-se-la més tard i després la rescatem de la tela!

(Mireu-lo en HD!)

Feeding a Dionaea

Aquesta és una planta que fa un temps que tenim a la terrassa, és una planta carnívora, i la veritat és que no n’havia vist mai cap tret de les del Super Mario, i algunes d’aquelles tiraven boles de foc…

Bé sigui com sigui us poso unes fotos, i finalment un vídeo a l’hora de sopar de la planta, on li vaig donar un mosquitet.

Fotos i video de la lluna!

A través del telescopi i avui que per fi es veia la Lluna, n’he fet un video quan passava davant del telescopi, i també algunes fotografies!

Accés seqüencial i aleatori a la memòria humana

Ahir creia que havia perdut els auriculars, i per intentar recordar quan els podia haver perdut, em va venir al cap que la manera en què intentem recordar on hem oblidat alguna cosa, o la manera en què pensem en una cosa que no hem oblidat és bastant diferent i de fet té certes similituts amb el que a la informàtica i més concretament al camp de les estructures de dades es coneix com “Accés Aleatori” i “Accés Seqüencial”.

Un accés aleatori és l’habilitat per a accedir a l’n-èssim element d’un llistat en temps constant, és a dir obtenint-lo directament sense haver de buscar-lo.
Un accés seqüencial en canvi no permet accedir a l’n-èssim element directament, sinó que ens obliga a passar pels n-1 elements anteriors abans d’arribar al que volem obtenir, i per tant s’efectua en un temps que depèn de la mida del llistat.

I quina es la relacio d’això amb la memòria humana?

A mi em dóna la sensació que tenim una espècie de memòria conscient “cache”, molt ràpida, on tenim emmagatzemats un cert nombre de records resumits, bàsicament aquells que estan relacionats amb accions que hem fet amb plena consciència. Aquesta memòria és infal·lible quant a obtenció dels continguts. És a dir, si vull recordar per què vaig llençar un boli a les escombraries, i el vaig llençar conscientment i voluntària, en poques mil·lèssimes de segon ho podré recordar. Aquesta memòria és d’accés aleatori, és a dir, puc recordar per què vaig tirar el boli a les escombraries, i també què vaig fer-me per dinar ahir sense haver de recordar res més, simplement evocant el record concret. El fet de recordar el “titular” de per què vaig tirar el boli a les escombraries, fa que probablement recordem també quina hora era, si feia fred, si feia bon temps, a quina escombraria el vaig tirar, de quina marca era, i fins i tot què havia fet abans i què després. Aquesta informació no estaria continguda a la “cache”, ja que allà només hi tenim el títol del record, si no a la memòria base del cervell.
L’analogia amb un vector com a estructura de dades seria el següent: Tindríem tots els records en el vector “records” i per recordar una situació en concret, per exemple el record 4, el nostre cervell automàticament accediria a records[4] i n’obtindria el contingut, que probablement seria el títol del record i una sèrie d’apuntadors i vincles a altres records relacionats de la mateixa “cache” així com de la memòria principal.

Quan perds un objecte, ho fas inconscientment, perquè de fer-ho de manera conscient, ho recordaríem immediatament gràcies a la memòria “cache” i llavors no podríem considerar que l’hem perdut. Què passa llavors quan el nostre cervell intenta accedir a un record com per exemple “On he perdut els auriculars”, posem-li número 6, que no existeix a la memòria “cache”? Doncs que provoca un error, i ens obliga a nosaltres a intentar obtenir el record més proper a aquest record 6 que estigui emmagatzemat a la cache. Aquest record no té perquè ser el 5, podria ser qualsevol record contingut a la “cache” ja que aquests no tenen perquè estar ordenats cronològicament.
Començaríem doncs a pensar en una sèrie de records anteriors i posteriors al record 6 i hi aniríem donant voltes, afitant cada cop més el període de temps a què el record 6 pertanyaria.

Això seria clarament l’accés seqüencial a què em referia a l’inici del post. Hem de recordar un cert record X, que ens duu a recordar un record Y, que ens duu a recordar un record Z. Anem movent-nos seqüencialment per aquests records, obtenint més records entre cadascun d’ells, fins que, finalment, i si tenim sort, acabem recordant el que busquem, és a dir el record 6. Relacionat-lo amb l’estructura de dades “llista”, cada record seria un node, que contindria un apuntador al següent que recordem, i a l’anterior que recodem. El fet de navegar pels nodes, ens duria a recordar altres nodes, i per tant aquests serien afegits just a la posició que els pertoqués, fins a obtenir el que estem buscant.

Un cop recordat, i de manera automàtica, aquest record 6 passaria a copiar-se a la memòria “cache”, ja que el cervell es previsor i pensa que si hem invertit un temps en intentar recordar el record 6, potser seria prudent guardar-lo a la memòria d’accés aleatori per a posteriors usos. D’aquesta manera, si algun cop tornem a perdre els auriculars de manera similar, segurament aquest record aflorarà, i ràpidament sabrem on trobar-los.

Aquest post i el de “Hashegem els records?” m’estan fent veure que el cervell funciona d’una manera molt similar a les computadores, amb la diferència que el factor biològic sembla donar-nos moltíssimes eines per a realitzar cerques eficients al nostre cervell.

Seguiré buscant…

PS. Finalment no els havia perdut, si no que els duia a una butxaca que no faig servir mai… El mètode de cerca seqüencial em va dur a recordar quin havia estat el darrer cop que els havia utilitzat, i a partir d’allà vaig anar rescatant records fins que vaig recordar el moment exacte en què sense pensar-ho havia guardat els auriculars a la butxaca.

Rellotge compensador de la percepció d’avorriment

Tic, tac, tic, tac, tic…

“Deuen haver passat com a mínim tres quarts d’hora…” – mira l’hora
“No m’ho puc creure! Només han passat 25 minuts!”

Quants cops us ha passat una cosa similar quan ereu a una reunió, classe, conferència, curs, dinar… Generalment quan comença un esdeveniment avorrit o que no ens interessa i encara estem frescos, el temps ens passa una mica més ràpid, però a mida que passen els minuts, sembla que el temps es col·lapsi i no avanci ni a patades. Això expressat gràficament podria ser una cosa així.

L’eix “temps percebut” seria el temps que hom creu que ha passat, i “temps real” és el temps que en realitat ha passat. En aquest exemple veiem com coincideix amb el del diàleg inicial, en què la persona creia que havien passat 45 minuts, quan realment només n’havien passat 25. Aquesta línia vermella segueix una funció exponencial.

Quin seria l’ideal? És a dir, quin seria el gràfic que es correspondria a la percepció natural real del temps? Doncs seria aquell que seguís la funció y = x, és a dir tot valor de “temps percebut” hauria de ser igual que “temps real”, i per tant es representaria amb una recta.

Seria ideal doncs que també les classes avorrides les poguessim percebre d’aquesta manera no? Què podem fer perquè aquella línia vermella s’aplani per convertir-se en aquesta línia recta amb la qual quan creiem que hagi passat mitja hora, realment haurà passat mitja hora?

La solució rau en fixar-nos en quina és l’única font d’informació que ens proporcina coneixement sobre el temps real. Si aconseguim que aquesta font ens proporcioni la informació de manera que contrarresti l’efecte negatiu de la percepció exponencial, haurem aconseguit si més no convertir la línia vermella en una recta. Òbviament aquesta font d’informació és un rellotge (de vegades algun company que ens diu l’hora, tot i que també existeixen els companys que fan l’efecte que busquem, és a dir ens menteixen sobre l’hora real per després donar-nos una alegria quan s’acaba l’hora). Quan mirem el rellotge, aquest ens informa de la crua realitat, i el que obtenim no acostuma a ser satisfactori. Hem d’aconseguir que el rellotge “ens enganyi” favorablement de manera que l’efecte negatiu de la línia vermella sigui atenuat per l’efecte positiu de mirar l’hora (fictícia). Durant els primers minuts d’una classe avorrida, aquest rellotge fictici pot anar més a poc a poc, perquè encara no estem avorrits, i normalment no mirem l’hora durant els primers minuts. Però quan més ho necessitem, els minuts haurien de passar més de pressa provocant-nos una sensació positiva del flux temporal.
La funció que contrarresta una exponencial és el logaritme i per tant és lògic pensar en què aplicant una funció logarítimica a l’hora real possiblement aconseguirem aquest efecte.

En aquest gràfic l’efecte està molt exagerat, però la idea seria que quan realment haguessin passat 40 minuts, el nostre rellotge marqués que només n’han passat 15, amb la qual cosa, el temps podria córrer molt més de pressa els següents minuts, donant una sensació agradable de pas del temps.

I quina és la funció logarítmica que comença al 0 i passa per 60? Recordem que hem de fer quadrar la funció amb els 60 minuts que té una hora. Doncs obtenir-la no és trivial, però tampoc difícil, si voleu veure’n detalls us podeu descarregar els càlculs (escrits a mà fa 5 anys) d’aquí.

La funció i el gràfic que obtenim finalment són:

El següent pas seria simplement crear un rellotge que a l’hora calculada li apliqués aquesta funció, i ens donés una alegria.

Aquest tema el tenia aparcat des de segon de batxillerat, quan se’m va acudir per primer cop. En aquella època no tenia blog així que simplement vaig fer els càlculs i ho vaig arxivar, ara ho publico aquí i aviam si d’aquesta manera algú s’anima a fer un rellotge que puguis seleccionar si vols l’hora deformada o l’hora real depenent de si el que se’t tira a sobre és una classe molt avorrida…

Jo en vull un!

Microscopi

Dissabte va tornar la família del Japó, i em van portar la càmera nova, la Canon PowerShot A720 IS, i a part, van portar un microscopi de laboratori.

He estat fent diverses proves, i intentant trobar diverses mostres, però com que no se com funciona la cosa ha estat una mica complicada.

De moment només he aconseguit veure éssers vius que ja es podien veure a ull nu, i també em sembla haver vist algun parameci, però no ho puc assegurar…

A la part del darrere d’una planta de la terrassa…

Alguna mena d’organisme microscòpic desconegut… (per mi)

Un parameci? (Augment 40)

Parameci més ampliat (Augment 100 + Oli)

I ara algunes de maques, que fins i tot coma fons d’escriptori podríen quedar bé! No us diré què és cada cosa, ho heu d’endevinar. Si ja us ho he dit jo no s’hi val, a mesura que ho aneu encertant aniré actualitzant el què són

Quan faci més descobriments els aniré publicant!